Tradició oral
Jacint Verdaguer
Col·lecció de Càntichs Religiosos pel Poble. I part
Full volander, "La Veu del Montserrat" nº 42 (20-X-1883), p. 332-333.
Càntic religiós
V sol, Cor unis, acompanyament de piano o orgue
Barcelona, Llibreria i Tipografia Catòlica, Almacén de Música de Rafael Guardia.
Jacint Verdaguer Càntics, a cura de Joan Requesens i música de Francesc Cortès. Verdaguer Edicions: Folgueroles, 2014 nº 26. Misteris de goig.
La lletra que publicà Verdaguer per als misteris de Goig, Dolor i Glòria, s’adaptava a les dues variants amb les que el poble solia cantar-los. Era una part més de la devoció del res del rosari, integrada per diferents parts, cadascuna de les quals posseïa unes formes musicals ben diverses. Molt possiblement aquestes breus peces són, entre les romanales musicals del segle XIX, de les més abundants.
Tot seguit transcribim una descripció publicada el 1927 de com eren interpretades cadascuna de les parts. Existien dues melodies de tradició oral, sobre les quals s’encaixava la lletra de les glosses. Tant el text escrit per Verdaguer, com les variants anteriors de les que parla Joan Requesens en l’edició del text, poden cantar-se amb qualsevol de les dues melodies de tradició popular:
“Senyat tothom amb pausa i alta veu, comença la introducció llatina, que es farà amb recitat gregorià, alternant chor i poble. Segueix l’oferiment del Rosari i l’anunci del misteri corresponent, que consentirà una breu explicació. Ara ve la glossa al misteri, que consisteix senzillament en què el chor anuncia en forma poètica i cantada el misteri que es contempla; i el poble fa, en la mateixa forma, la petició adequada. Després d’haver-se cantat la glossa al misteri, es reciten amb les degudes pauses, el Parenostre, deu Avemaries i Glòria, prenent per corda recitativa alguna de les notes modals de l’acompanyament de la glossa. Per tal de deixar ben establert el to, l’orgue podrà acompanyar suaument i artística el recitat del Parenostre i primera Avemaria.
Solemnitzats d’aquesta manera cada un dels cinc misteris de la part de Rosari que ens hem proposat resar, segueix el cant de la Salve i lletania gregorianes, amb el verset i Oremus cantats. I veus aquí que en mitja hora haurem obtingut un Rosari devot, litúrgic i artístic. […]
Existeixen, que sapiguem, dues melodies populars de les glosses als misteris del Rosari: les donem totes dues. Corren també dues menes de lletra: la tradicional i la de Mn. Cinto; totes dues del mateix metre. […]
Per tal que res no falti a la solemnitat rosariana, hem estampat també els Goigs del Roser d’Advent i Quaresma i els Goigs del Roser de la resta de l’any litúrgic.
Amb els elements del present quadern, nosaltres diríem d’organitzar, per exemple, una funció rosariana en aquesta forma: Cant del Rosari amb glosses, tal com l’hem descrit (si algú el trobés massa llarg podria suprimir el cant de la Salve o Lletanies)– Goig del Roser d’Advent i Quaresma – Sermó– o Goig del Roser ordinaris, com a final de l’acte religiós.” (Solé, Aleix. “Explicació del Rosari glossat”, Rosari Glossat. Barcelona: A. Boileau i Bernasconi, 1927).
En la nostra proposta de construcció de les melodies, editem l’aplicació d’una o d’altra. Per a la música, i la seva harmonització, seguim les publicades a Rosari Glossat. Barcelona: A. Boileau i Bernasconi, 1927, p. 2-3. Hi han criteris de transcripció diversos en les dues variants, la primera deguda a Higini Anglès, i la segona a Ricard Penina. Els canvis de compàs, o les variants mètriques internes, es deuen al mètode emprat per adaptar les estrofes de 7 i 5 versos a unes estructures regulars. Tot i que actualment se segueixen altres criteris en la transcripció dels repertoris de tradició oral, mantenim les mateixes figuracions de l’edició de 1927.
Rectificacions: compàs 2, mà dreta, la3 becaire, enlloc de la 3 bemoll. Compàs 28, si becaire, enlloc de si #.
