Col·leccions

[...] a l’hora d’establir els criteris d’una edició critica, cal valorar el tipus de transformacions que en el decurs del temps Verdaguer va operant en cada obra concreta, i distingir les pertinents de les merament anecdòtiques i irrellevants. Aquestes premisses ens porten, en conseqüència, a proposar els següents criteris d’edició:

1. Quant a l’edició dels llibres, o poemes, publicats en vida de l’autor, reproduir fidelment l’edició d’última mà i tenir en compte, si n’hi ha, les correccions manuscrites del seu exemplar de treball.

2. Així, caldrà respectar tots els trets fonètics, morfologies, sintàctics i lèxics, per tal que el text no solament sigui utilitzable pel lector de poesia, sinó que reuneixi les condicions científiques requerides per l’estudiós de la literatura, pel filòleg i pel lingüista.

3. Ara, regularitzar i unificar l’ortografia i la puntuació, perquè:
a) L’ortografia és poc rellevant, no solament per a l’estudiós de la literatura, sinó també per al lingüista no especialitzat en la matèria; lògicament, l’estudiós de l’ortografia ha d’anar a les fonts.
b) Per coherència del conjunt de les obres completes.
c) És evident que la quantitat de variants ortogràfiques observades en els textos de Verdaguer i la diversitat de la seva procedència no aporten res de nou al coneixement d’aquests textos; per tant, tenir-les en compte no faria res més que complicar innecessariament la tasca de l’editor, a part de la impossibilitat material de reflectir-les exhaustivament.
d) La puntuació, al segle XIX, és vacil·lant i laxa.
e) Sobre el presumpte valor diriment dels manuscrits no definitius, cal tenir en compte que no és infreqüent que, en qüestions d’ortografia i puntuació, l’autor incorri en oblits, distraccions, omissions.
f) Ara bé, en els casos de vacil·lacions significatives o de les correccions rellevants per part de Verdaguer o dels seus assessors, caldria estudiar-les convenientment.

4. Establir l’aparat (negatiu) de variants, tenint en compte per a tal fi el manuscrit definitiu, si existeix, i les edicions anteriors al text base en llibre, diaris i revistes.

5. Pel que fa a les obres que va deixar inèdites, partir del manuscrit definitiu, si n’hi ha. Si no existeix, resoldre, en cada cas, segons els materials disponibles.

6. Quant als esborranys de treball, valorar-los convenientment en relació amb l’obra resultant. No tots els esborranys són de la mateixa mena; almenys poden classificar-se en els següents tipus:
a) esborranys d’obres acabades i publicades;
b) esborranys d’obres inèdites, més o menys acabades, i algunes publicades pòstumament (Brins d’espígol, posem per cas);
c) esborranys de treball d’obres abandonades (per exemple, Colom, o les proses de joventut publicades per Casacuberta); i
d) llibretes d’apunts més o menys redactats i d’ús privat (de viatges, d’exorcismes, …).

Els esborranys compresos en els dos primers apartats haurien de ser considerats com a documents molt valuosos per a l’estudi de la gestació de l’obra, però cal tenir en compte que són del tot irrellevants per a la fixació del text; a més, en general, són impossibles de codificar en un aparat de variants. En canvi, els compresos en els apartats c) i d) —prou diferents entre ells— constitueixen l’única font de la qual partir, per la qual cosa cal investigar quin és el darrer redactat i prendre’l com a text base. 7. Els esborranys que només siguin utilitzats com a documents per a establir la gènesi d’una obra haurien de ser reproduïts amb els mateixos criteris ortogràfics que la resta de documentació utilitzada (provinent d’altres autors, de premsa, de correspondència…). En un i altre cas, creiem que el més idoni seria transcriure’ls en ortografia original, i respectar així el valor documental que tenen.

Pere Farrés, Joaquim Molas, Ramon Pinyol i Ricard Torrents.  «Per a una edició crítica de les obres completes de Jacint Verdaguer». Anuari Verdaguer 1987, p. 187-203.